RESUM

Què provoca que un fet es converteixi en notícia? Qui decideix què hem de saber i què no? Què ha de tenir un fet per passar el filtre i aparèixer en un diari o un telenotícies? Pot semblar que ser notícia és una cosa intrínseca a determinats esdeveniments (guerres, assassinats…), però la realitat és que, passi el que passi, no serà notícia si no ho decideixen un grup de periodistes i que una determinada guerra, per exemple, pot no “existir” per a nosaltres si, per mil raons diferents, no la consideren interessant.

DESENVOLUPAMENT

1. Qui mereix ser notícia?

Ser notícia o no “haver existit”, ser notícia de portada o sortir en un breu als últims minuts; vet aquí el dilema. Aquestes no són coses inherents a la naturalesa d’allò que ha passat, sinó que són el resultat d’una tria feta per cada mitjà, perquè és evident que en un telenotícies o un diari no hi cap més que una petita part dels milions de coses que han passat al món. Els mitjans són els responsables de decidir quines coses o quines opinions són importants i quines no. Dit d’una altra manera: allò que cap mitjà consideri important, per a nosaltres simplement no existirà.

El més important d’aquesta qüestió és el fet de tenir clar que el que nosaltres veiem al telenotícies és només una versió possible de l’actualitat, fruit d’una selecció subjectiva dels periodistes que ens l’ensenyen. Aquesta selecció és inevitable i subjectiva, ja que triar si, per exemple, una diada castellera o una visita d’una reina a un museu o una manifestació a favor del poble palestí mereixen ser notícia o no ja denota (i ens imposa) una determinada visió del món.

2. Els criteris de selecció

En què es basa aquesta selecció? Com és de suposar, els criteris utilitzats són molts i molt diversos i ocuparia moltes hores aprofundir-hi. En citem només alguns dels més utilitzats:

a) Proximitat: allò que passa a prop nostre té més importància que allò que passa lluny. Però en realitat sovint es tracta de proximitat ideològica més que no pas física: així s’explica que coneguem molt més bé el que passa als Estats Units, que són a uns quants milers de quilòmetres de nosaltres, que el que passa, per exemple, al Marroc o Argèlia, que són a mitja hora d’avió de casa nostra i dels quals pràcticament no en sabem res.

b) Ideologia: Alguns fets són remarcats o obviats per qüestions ideològiques (per exemple aquesta). Així, per exemple, alguns diaris tenen una secció anomenada “Religió” al costat d’altres com Internacional o Política, mentre que d’altres no la tenen i només donen de tant en tant alguna notícia relacionada amb la religió en la secció de Societat; això ja ens dóna una mostra claríssima del que consideren important i què no.

c) Emotivitat: És necessari preguntar-se davant alguns noticiaris si les imatges emotives que veiem responen certament a una voluntat informativa. Preguntar-nos, per exemple, si en parlar d’un atemptat, les declaracions de la mare d’una víctima plorant ens aporten realment informació nova que ens ajudi a entendre què ha passat i per què. Sovint fem massa cas de notícies irrellevants des d’un punt de vista objectiu, però que toquen els sentiments, i no fem cas d’informacions molt més importants.

d) Espectacle: Una notícia poc important però amb imatges espectaculars serà escollida sovint per sobre d’un fet important però sense imatges, que serà difícilment destacat per les televisions del món. Sovint ens trobem amb notícies que busquen l’interès de l’espectador a través d’informacions morboses i impactants. Es tracta d’aconseguir més audiència i més ingressos econòmics. Són, moltes vegades, fets violents que no serien notícia si no en tinguessin imatge i que no pretenen altra cosa que servir d’entreteniment impactant. A l’apartat 4 hi aprofundirem.

3. El consell de redacció

A) L’activitat consisteix en un joc de rol: els alumnes s’imaginaran que treballen a la redacció d’un diari i entre totes les notícies que han arribat aquell dia han de triar les quatre notícies que aniran a la portada de demà dilluns. Aquestes són les deu notícies que han arribat a la redacció:

•El govern espanyol discuteix si comprar el deute dels bancs

•Mala acollida del pla de De la Vega: Catalunya rebutja que se li dicti la despesa sanitària

•El Papa vaticina mals per a Europa per la seva manca de fe

•Les autopistes cada dia estan més buides

•Alemanya decideix garantir els comptes bancaris dels particulars

•Quarta victòria dels Castellers de Vilafranca

•La recerca de bolets omple el bosc

•Maragall demana als mestres evitar la confrontació

•Es farà una zona protegida per protegir el Cap de Creus

•L’espanyol empata al camp del Madrid

4. Benvinguts a l’espectacle de les notícies: que no s’aturi el show!

En els darrers anys va creixent la tendència clara a convertir els noticiaris en programes entretinguts per sobre de tot (especialment per sobre del rigor informatiu). Ja sabem que l’objectiu de la majoria de les cadenes és aconseguir el màxim d’audiència per aconseguir el màxim de beneficis. Els informatius no s’escapen a aquesta llei i en molts casos el criteri que els regeix no és el rigor informatiu, sinó l’èxit de públic: el més important no és que siguin rigorosos, sinó que “enganxin” l’espectador, que el presentador sigui famós, que faci brometes, que exageri… Fixeu-vos en aquest fragment d’un llibre que parla sobre els informatius televisius, en què una periodista que ha treballat a diferents televisions com a realitzadora, guionista o coordinadora de redacció, hi explica una anècdota breu, però molt reveladora:

La audiencia: “Perdimos punto y medio durante tu directo”

La jefa de informativos me llamó a su despacho. Acababa de analizar el minuto a minuto de las noticias del dia anterior, como cada mañana. Durante mi directo la audiencia había bajado un punto y medio.

– Fue demasiado largo, no podemos permitirnos esta huida.

– Es verdad, era largo, pero es que el editor se empeñó en que contara lo de la crisis de la oposición porque no teníamos vídeo.

– Ya, ya, pero hay que hacerlo más corto, si no la gente se va.

Esto es lo habitual, nadie analiza el contenido del directo, en realidad a nadie le importa si la información que diste en tu intervención fue la correcta. Lo único que importa es que un número determinado de espectadores hizo zapping justo en ese momento. Y la pregunta que se hacen mientras siguen con analítico fervor las curvas de Sofres es:

– ¿Y dónde se han ido? A ver…

Y minuciosamente estudian, quizá durante un tiempo ilimitado dónde se trasladó, a qué cadena, ese punto y medio de audiencia desagradecida que huyó de nosotros.

A veces se encuentra y a veces no (si el punto en cuestión lo gana la cadena de la competencia, se pondrán a analizar entonces qué estaba haciendo en ese momento la emisora en cuestión, y si no hay más imaginación que la que arde, posiblemente imiten el contenido en sucesivas ocasiones).

Pero a veces el punto desaparece en los enmarañados cuadros del share, no l o gana nadie, no hay trasvase, y eso los enfurece, porque no se explican que los espectadores simplemente hayan decidido apagar la tele.

– De todas formas, si la han apagado, mal asunto. Eso significa que no hemos conseguido su atención. Algo habremos hecho mal.

Certera conclusión, piensas. Pero luego reflexionas. Quizá llegaban tarde al trabajo, o habían quedado para cenar, o para tomar café, o se fue la luz. Reflexionas y te callas.

– Ya sabes, los directos más cortos- concluye tu jefa.

Otro día es tu noticia entera la que tuvo menos acogida popular. Células madre. aquí la responsabilidad es más general, llega hasta el editor, que ha decidido no solo el contenido de la información, sino el lugar que esta va a ocupar en la escaleta. En cambio la siguiente noticia, la de la calabaza gigante, sí gustó, y la del tipo que entró a robar la sucursal bancaria más aún.

Mariola Cubells, Mentiras en directo

5. La funció d’un informatiu és informar o entretenir?

És compatible l’entreteniment amb el rigor informatiu? Les notícies han de ser divertides?

6. El jove de Canàries, un exemple paradigmàtic

Fa uns mesos va produir-se un cas que va posar de manifest quina és la manera de treballar d’alguns informadors actualment: buscant el morbo, sentenciant abans de cap judici i dramatitzant amb exageració. Una nena va morir a causa d’uns cops i en un primer moment el jutge va cridar al company de la seva mare per interrogar-lo sobre els fets. A les poques hores es va evidenciar que l’home no hi havia tingut res a veure i que la mort de la nena havia estat fruit d’un accident, no pas de cap acte violent. Però molts mitjans no van esperar les decisions dels professionals de la justícia ni van respectar una cosa tan important com el principi d’innocència: van decidir que havia estat un assassinat i van triar qui era l’assassí. Veiem els vídeos i els retalls de premsa al respecte:

Veiem, però, un detall revelador de com es van gravar les imatges anteriors, a partir del comentari del Ferran Monegal en el seu programa:

Això és el que va publicar quan es va saber la veritat el diari que havia titulat “La mirada de un asesino de una niña de tres años”. Com veieu ja va a la pàgina 28 i resulta que la culpa va ser dels metges:

ALGUNS COMENTARIS

(activitat A) Allò més important de l’activitat no és el que triïn, sinó que els alumnes justifiquin el perquè de la seva tria i que s’adonin que és el resultat d’una tria totalment subjectiva tant vàlida com la de qualsevol altre. Després d’aquestes reflexions, podem comprovar què és el que van decidir publicar aquell dia (a partir de les deu notícies) tres dels diaris de més tirada que es publiquen a Catalunya:

(activitat B) En un moment o altre pot sorgir la qüestió de que si, a més d’informar, entretenen, millor. Però aleshores cal preguntar-nos si fer-los més entretinguts i espectaculars pot comportar alguna conseqüència pel que fa a la qualitat de la informació. La complexitat pot ser sempre entretinguda? La realitat és sempre divertida o espectacular? L’espectacularització dels informatius comporta curiositat, motivació, interès i, especialment, més audiència, l’objectiu primordial. Però també té com a conseqüència la superficialitat, la pèrdua de complexitat, la trivialització de la informació… i una manca de professionalitat execrable en què els qui haurien de ser simples informadors pretenen convertir-se en policies, jutges, moralitzadors o animadors… En el següent apartat en tenim un exemple.

MÉS MATERIAL

Un muntatge amb fragments dels noticiaris d’un periodista conegut per la seva afició al morbo i el dramatisme:

És un muntatge i és en broma, però és prou il·lustratiu.

Una pàgina web que relacionada amb el que parlem perquè en aquesta pàgina són els internautes i no pas els periodistes qui trien quines notícies són més importants o interessants:

www.meneame.net

És clar que fer un cop d’ull a aquesta pàgina també ens pot posar una altra qüestió sobre la taula i és quin és el criteri de selecció de la majoria, si sempre les notícies més votades són les més importants.

Aquesta és la referència completa del llibre citat abans, on hi trobareu molt de material sobre els criteris de selecció i com es cuines les notícies: Mariola Cubells, Mentiras en directo, Ed. Península

Per a una ciutadania crítica és un material creat per Xavier Breil per a AulaMèdia,
sota llicència de Creative Commons.